CONSOL [4] 50. LA CONDICIÓ HUMANA (6. A LA RECERCA D’UN FINAL FELIÇ) (© JMPP 2013)

[50]

LA CONDICIÓ HUMANA

(6. A LA RECERCA D’UN FINAL FELIÇ)

     He de reconèixer que a l’hora d’iniciar el darrer episodi d’aquesta narració de fets vitals molt sentits em trobo en mig d’una cruïlla de sentiments diversos. Per un costat, sento una gran alegria per la coronació d’un treball que no m’ha resultat senzill, tot i que simplement he intentat de ser fidel a unes vivències amb signe molt divers al llarg de la narració. No faré un resum de les diverses situacions de tot signe que explica. Per altra banda, també sento una tristor inevitable ja que no em passa per alt que el final del llibre anterior va ser sobtat i inesperat, a tretze episodis del final previst, per la desgràcia que totes coneixeu. Després el meu estimat us va fer avinent, en un breu escrit, el perquè del meu silenci ple de llàgrimes. Al costat d’aquest sentiment agredolç també sento molta satisfacció perquè crec que m’ha quedat un relat dels fets arregladet. No ho creieu? Ha ha ha! Perdoneu la immodèstia!

     Bé, anem per la feina que toca en el darrer episodi del quart llibre i que és, bàsicament, desvetllar si tenim un final feliç en els problemes que es van produir entre la meva mare i el Manel. Ja sabeu de què parlo, no? La famosa escena del Manel descordant tanques de sostenidors de dones diferents a la seva. Recordareu que vaig intervenir de mitjancera en la parella a requeriment de part. Sí, el Manel estava desesperat per poder exposar les seves raons a la meva mare. En aquest moment clau de la narració, la pregunta que cal respondre és si la senyora Mercè va accedir a parlar amb ell o no. Ah, i una altra qüestió, més important encara, que es deriva d’aquesta. Suposant que accedís a escoltar els seus arguments, quina ha estat la contestació de la dona? Les respostes a aquestes importants qüestions, després de la publicitat! Ha ha ha! Perdoneu, no he pogut evitar la pèssima broma. I és que avui estic contenta. No sé si es nota?

     Va, deixem-nos d’històries i anem al gra, mai millor dit, perquè el dissabte al mati, amb el pot de grans d’arròs a la mà per ajudar la Paulina a fer una de les seves majestuoses paelles, vaig sentir que just davant la finestra de la cuina, que dóna a la carretera de la urbanització, frenava aparatosament un vehicle molt sorollós i, immediatament després, el revelador soroll de les seves portes tancant-se em em va donar a entendre que n’havien baixat dues persones. L’alçada em va impedir de veure de qui es tractava, tot i que ho vaig intentar. Vaig pensar si era algú que venia a visitar-nos perquè mai ningú s’atura davant de la casa, sinó és el jardiner. Però aquest no podia ser perquè el dissabte al matí no tenia costum de venir.

     Efectivament es tractava d’una visita inesperada. I per a les que ho heu suposat us he de confirmar que es tractava de la meva mare i... Efectivament, varen venir a visitar-nos la parella de la discòrdia. Però, venien amb les paus fetes, a mig fer o per fer? Ha ha ha! Aquesta no us l’esperàveu, eh?

-Hola filla meva!

-Mama! Quina meravellosa sorpresa! I véns amb el Manel! Com he d’entendre la vostra presència conjunta en la meva modesta llar?

-Entén-la com vulguis! Ha ha ha!

-Jo sóc una dona positiva i, per tant, pensaré que hi ha hagut reconciliació i ens ho voleu comunicar plens d’il·lusió i d’alegria. M’equivoco?

-Tu no et sols equivocar mai quan apliques la intuïció, i ara tampoc. Efectivament, les coses entre el Manel i jo han tornat on estaven abans del trist episodi i els dos som molt feliços de que així sigui.

    Sí, la meva mare estava gairebé en un estat d’eufòria, però per felicitat desbordada la que es podia llegir en la cara del seu acompanyant. Va tardar a obrir la boca, però quan ho va fer el primer que va voler fer va ser agrair-me efusivament la meva intervenció davant la meva mare i em va revelar com havia estat que la mama acabés creient-lo, tot i que no li va resultar senzill.

-La teva mare és dura de pelar, però afortunadament vaig poder-li demostrar que jo deia la veritat amb dues proves, bàsicament. La primera varen ser uns sostenidors iguals que els que s’estava provant la clienta el dia dels controvertits fets. Li vaig demostrar com en algunes unitat defectuoses, com la que per error li vaig subministrar a la clienta, es travava la tanca i es feia molt difícil d’obrir. Ja m’he queixat al fabricant, per cert. Els seus maleïts sostenidors van estar a punt de resultar-me caríssims! La teva mare va poder comprovar personalment la dificultat de l’acció d’obrir-los. Però, a part d’aquesta prova, en vaig poder aportar una de molt important i fonamental.

-Caram, Manel! Sembla que ens trobem en un judici del Perry Mason! Ha ha ha!

-És que tot això ha estat un trasbals molt gran que no m’ha deixat dormir ni de nit ni de dia fins que hem pogut arreglar les coses. Ho he passat molt malament i em consta que la Mercè també.

-No en tinc cap dubte i estic molt feliç de veure-us aquí amb mi i ben avinguts com si res hagués passat.

-De fet ha acabat essent positiu, Consol! Ara encara ens estimem més. La teva mare té el cor molt gran.

-M’anaves a parlar de la segona prova concloent, Perry...

-Sí, i tant! Ha estat fruit de la sort, sens dubte, i ha fet veure a la Mercè que tot el que jo deia era la pura veritat. És, per així dir-ho, una prova tecnològica ja que es tracta de la gravació de la conversa i de les imatges dels moments previs a l’arribada de la teva mare a la rebotiga.

-Caram! I com pots tenir una gravació com aquesta?

-Doncs miraculosament! Resulta que la dependenta estava mantenint un vídeoxat amb una amiga andalusa quan vaig arribar a mostrar-li les peces de roba. Li va dir a la seva amiga que s’esperés una estoneta i aquesta es va dedicar a mirar l’escena a través de la web-cam de l’ordinador i, el que és més important, a gravar-ho, suposo que per fer broma després. Una decisió genial!

-Sí, filla. Ho he vist tot i en la imatge es veu clarament com la noia està una bona estona intentant de descordar-se la tanca sense èxit. Es queixa en veu bastant alta que no li agrada aquella mena de tanca i que les clientes volen coses pràctiques. Llavors crida el Manel i aquest entra en escena i comença a intentar-ho sense massa èxit mentre li explica que allò no és normal i que deu tenir un defecte de fàbrica i que ja parlarà amb el fabricant.

-Exactament això és el que va passar, Consol. Ho ha explicat molt bé la Mercè. Quina sort que la noia andalusa es dediqués a gravar-ho i ho conservés. Pot haver salvat la nostra relació amb el seu gest, sense saber-ho!

-Doncs gairebé segur, Manel, perquè jo no em creia de cap manera les teves explicacions. Perdona però pensava que tenies molta cara i que anaves descordant sostenidors, i altres coses, a totes les teves clientes. No vulgueu saber quines bestieses m’he arribat a imaginar!

-Deixa-ho estar, Mercè! És aigua passada i, afortunadament, tot ha tornat al seu lloc i fins ha anat una mica més lluny... Ha ha ha! Que content que estic!

     Aquest “tot ha tornat al seu lloc i fins ha anat una mica més lluny” del Manel, seguit d’una rialla pronunciadament sorneguera, em va inquietar un xic i em va fer pensar que podíem tenir alguna novetat inesperada. Què millor que convidar-los a berenar per esbrinar-ho? Una mica més arròs a la paella i llestos! I, efectivament, després de dinar, en mig d’unes postres ben dolces, una notícia que no va desentonar gens amb l’aliment que estàvem engolint alegrement.

-El Manel i jo us hem de donar una notícia que ens omple d’alegria, estimats Consol i Benet.

-Més novetats, mama?

-Sí, i no pas poc importants!

-Ai que m’ho veig a venir...

-Ah sí? I què és?

-Doncs que us heu comprat un altre 124 de l’any de la pera per substituir el que es va cremar aquí davant precisament...

-Ha ha ha! Que graciosa és la teva filla, Mercè!

-No filla meva, no! Vist el resultat, això més que una bona notícia seria un malson!

-Ha ha ha! Digues digues, mama. Quina és aquesta notícia tan important?

-Doncs que el Manel i jo ens casem!

-Oh, mama! Que feliç que m’has fet! Pensava que el màxim de felicitat diari ja l’havia assolit avui, però això és el súmmum!

-Jo també estic molt i molt feliç. El Manel es va presentar amb un anell de compromís, preciós com pots comprovar...

-Oh! És meravellós!

-I no em vaig poder resistir.

-Fantàstic, mare! I el casament per quan i a on? Que no se us acudeixi de fer-ho a l’Almudena, eh! Jo no vinc!

-Ha ha ha! No filla, no! Més prop i més nostrat. Ens casarem, ni més ni menys que a santa Maria del Mar, d’aquí mig any. Què tal?

-Oh, mare! Quin lloc més adient i més extraordinari. Quina satisfacció total!

     Què tal aquest final per a un llibre que volia ser, sobretot, optimista i mirar cap a la immensitat de les nostres modestes vides? No us queixareu, eh! Un final feliç i de categoria, amb l’anunci d’una gran i entranyable boda en un marc incomparable, com a immillorable colofó. No podíem acabar de forma més excelsa! O almenys no se m’acut res millor!

FI

DE

CONSOL [4]

MOLTÍSSIMES GRÀCIES PER LA LECTURA!

The Alan Parsons Project - Hits In The Sky (Full Album)

CONSOL [4] 49. LA CONDICIÓ HUMANA (5. PARLANT I BEVENT LA GENT...) (© JMPP 2013)

[49]

LA CONDICIÓ HUMANA

(5. PARLANT I BEVENT LA GENT...)

     La trobada amb el Marcel i la Raquel, una parella presumptament tan ben avinguda que fins els rimen els noms, va tenir un inici ple de mirades de desconfiança cap a mi i farcit d’abraçades, petons, moixaines i demés mostres d’estimació sense límits entre ells. Que visqui l’amor, si no és postís, és clar! Us ben juro que semblaven una parella de recent casats, o uns jovenets presos d’aquell primer amor que tots hem gaudit, o patit, i que ens deixa trastocats del tot. A vosaltres no us sembla sospitós, en general, l’exageració en les mostres d’estimació? D’acord que volien demostrar-me, sobretot la dona, que eren una parella d’enamorats sense escletxes, per si les mosques, però fins i tot tenint en compte la seva pretensió em va semblar fora de lloc. Unes quantes copes de més van resoldre el meu dubte.  Ja sabeu què passa quan es beu massa, no? Per això jo no he estat mai partidària de beure en una reunió, i menys davant d’unes tovalles.  La llengua es desboca i pronuncia paraules que poden pagar-se molt cares. Exactament això els va passar a la Raquel i al Marcel, atrapats en un mar de vi car, però vi, que per poc els ofega. Copeta rere copeta, la seva immoderació verbal va començar a prendre un caire revelador molt desagradable

-Mira, Marcel. Tu ho trobaràs molt normal, però jo no veig bé aquestes amistats entre homes i dones que es donen en les xarxes socials. Ja ho hem parlat moltes vegades però crec que tinc tota la raó. Comença amb un hi hi hi!, ha ha ha! i acaba amb unes banyes com una catedral per a les parelles de torn. La veritat és que no m’agrada massa que facis amistats femenines al XOXXIAL aquest. No estic tranquil·la perquè ets com ets...

-Què vols dir amb això, amor meu?

-Et penses que no m’he fixat que a vegades m’amagues el que estàs escrivint quan m’apropo a la pantalla?

-Però Raquel, la intimitat és la intimitat!

-I des de quan tenim secrets l’un per l’altre?

-Des de sempre! Algun secretet és bo de tenir-lo, no dona?

-Doncs no em sembla bé, Marcel! Jo t’ho explico tot i tu sembla que tens coses que no m’has explicat. Això no m’agrada!

-Però, amor meu! Tot no s’explica, no?

-Bé, jo sé coses però prefereixo callar...

-Quines coses saps, Raquel? Ara no sé de què parles.

-Doncs que m’he fixat com et mires les dones i... T’agraden totes!

-Sóc un home. Deu ser normal... Com me les miro?

-Doncs que et surten els ulls de les òrbites. Concretament amb una que parles molt sovint i que ja m’està preocupant...

-Amb qui? Ara sí que m’estàs posant nerviós, Raquel. Parla clar, per favor!

-I tant clar! No m’agrada que passis tantes hores amb la Magdalena! No crec que sigui bo per a la nostra relació!

-Però si és la meva companya de treball a l’oficina. Què vols que faci? Haurem de parlar, dic jo!

-Sí, però per parlar no cal que us agafeu del braç, com jo mateixa he vist algun cop amb els meus ulls quan he vingut a l’oficina per sorpresa. ¡No m’agrada gens, Marcel!

-Tenim una bona amistat i fem broma de tant en tant... Però el que no trobo correcte és que tu et posis gelosa de tot i, mentrestant, vagis fent la teva sense pensar en mi... D’això se’n diu hipocresia...

-Què estàs insinuant?

-Et penses que no m’he fixat en les mirades que li llances al jovenet que porta les garrafes d’aigua a casa?

-Oh, Déu meu! Si podria ser el meu fill... bé, el teu. Que tu ets molt més gran que jo, i a més es nota! Calvo i amb panxota! També t’hauries pogut cuidar una mica més aquests anys i no em fixaria tant amb els nois de bon veure i musculosos... T’has abandonat molt, Marcel! Admet-ho!

-Millor callo! Ni que tu estiguessis tan fantàstica, eh? Que jo t’he vist en “paños menores” i sense “paños” també, lamentablement!

-Oh, Marcel! Quines coses que expliques davant d’aquests desconeguts! Ets un insolent! Què pensaran de tu! Estàs quedant com un idiota!

-Doncs no serà que tu estiguis quedant molt lluïda, precisament. La Consol i jo per poc no ens podem veure per les teves gelosies desbocades. Sort que vaig tenir la gran pensada de la trobada de les parelles, que si no...

-Així que tot ha estat un pla per veure-us. Què hi ha entre vosaltres? M’esteu enganyant, oi que sí? Et penses que em mamo el dit? Esteu enamorats i abans que me n’adoni em fotràs un cop de peu al cul i apa. ¿M’equivoco?

-Estàs boja, Raquel! Necessites ajuda psiquiàtrica urgent! No te n’adones?

     Quin espectacle més lamentable, amigues que em llegiu. Finalment es va veure el perquè de l’exageració. No són precisament una parella modèlica i en els seu si s’amaga una crisi latent que la trobada va servir per posar sobre la taula, mai millor dit. Si realment fossin una parella amb arrels fortes, la primera trobada, la bona, entre ell i jo, s’hauria produït sense més novetat ni problema. Després cadascú se n’hauria tornat a casa seva i tots feliços. Però no! Estàvem davant d’una parella amb forts problemes i, com podeu imaginar, no vaig voler entrar en la provocació llançada per la dona i, després d’unes breus paraules, el Benet i jo vàrem abandonar la trobada convençuts que era el millor per a tothom.

-Em sap molt de greu sentir tot això, Raquel i Marcel! El Benet i jo havíem vingut a conèixer-vos sense més pretensió que passar una estona alegre i agradable. Tanmateix, la cosa s’ha torçat desgraciadament i ho sento molt. Crec que el més oportú és que us deixem a soles perquè podeu reflexionar conjuntament sobre les decisions que heu de prendre urgentment perquè la parella segueixi endavant amb la fortuna que us desitgem de tot cor.  Malgrat aquest final poc afortunat, gràcies per l’estoneta que heu compartit amb nosaltres!

     I davant la seva mirada absent, vàrem abandonar el local convençuts que era el millor final per a la vetllada, almenys per la nostra part. No sé com va acabar la nit per a ells, però sí que sé que abans que creuéssim la porta del restaurant, la Raquel i el Marcel ja estaven engrescats en una discussió no precisament molt edificant. Quina llàstima tot plegat! És la vida de les parelles que, com tot, viu moments de glòria i de derrota. La seva no sembla que estigui passant els millors moments, precisament. I dins d’aquest ambient, la meva amistat amb l’home va patir, com podeu imaginar, una ganivetada mortal. Quin desastre!

Bee Gees - Their Greatest Hits - Full CD

CONSOL [4] 48. LA CONDICIÓ HUMANA (4. PARLANT I RAONANT LA GENT S’ENTÉN) (© JMPP 2013)

[48]

LA CONDICIÓ HUMANA

(4. PARLANT I RAONANT LA GENT S’ENTÉN)

    Sí, parlant, i sobretot raonant, la gent s’entén. He afegit aquest “raonant” a la famosa frase perquè és fonamental. No sé si us ha passat mai d’estar parlant hores i hores amb una persona sobre un tema punyent que afecta als dos i descobrir, al final de la conversa, que tanta estona gastant saliva no ha servit de res. Sí, s’ha parlat un munt, però s’ha raonat o simplement s’han mantingut les posicions invariables? Bé, generalment intento valorar els arguments de l’altre, però també reconec que a vegades estan tan allunyats dels propis que renuncies finalment a modificar els propis davant la muralla que trobes davant.

     Bé, tota aquesta introducció potser una mica sobrera (Si trec tot el que sobra en el llibre potser només quedarà la portada!) volia servir per donar peu a la narració de l’intent de resolució d’un problema que us vaig presentar fa poquet amb el meu amic Marcel com a principal i, trist, protagonista. Recordareu que vaig usar paraules pomposes, i potser tal volta una mica exagerades, tot i que amb una base certa, per definir la situació que havia viscut com de discriminació per raó de sexe. Doncs bé, la cosa com us avançava s’ha intentat encarrilar aquest mateix cap de setmana amb esforç per les dues parts.

     Dissabte al mati vaig rebre una trucada d’un home que havia caigut en poques hores, des de lloc de privilegi on tinc les bones amistats del XOXXIAL, fins al calaix de les menys tractades, donat el cas que ja coneixeu. Les seves paraules reconciliadores realment em van suposar una alegria perquè em sabia un greu molt gran el carreró sense sortida en el qual havia entrat la nostra amistat, però si no es volia “rebaixar” a veure’m per por que la dona s’inquietés jo no podia fer res més. M’enteneu, no?

-Hola, Consol! Aquest mal moment que passa la que era la nostra bona amistat m’està mig emmalaltint. Jo no volia que les coses es torcessin així però em vaig veure obligat a prendre una determinació no gens fàcil...

-Bé, tu vas triar deixar-me de costat per no incomodar la teva dona. La qual cosa s’entén perfectament perquè mai de la vida voldria causar cap problema en el vostre matrimoni. Precisament per això, perquè jo no busco res més enllà d’una bona amistat, m’ha molestat profundament que em prenguéssiu per una fresca que va darrere d’un home casat. Jo tinc la meva parella i n’estic ben contenta i profundament enamorada. No t’ofenguis, però tu no et el tipus d’home que veuria bé com a parella, encara que no en tingués. Es pot ser un magnífic amic, però no encaixar com a home amb la que una se’n va a dormir. D’acord?

-T’entenc perfectament i valoro molt la teva franquesa. Jo només volia dir-te que havia pensat de fer-te un desgreuge fent una trobada dels dos matrimonis en algun local de Barcelona. Tots quatre davant d’unes tovalles i d’alguna delícia culinària podem aconseguir de llimar les tensions creades en la nostra amistat i eixamplar-la a les nostres parelles. La meva dona és una persona excepcional. Crec que us podríeu fer bones amigues.

-La teva proposta em sembla un pas endavant molt interessant, Marcel. Realment valoro el teu intent de portar les coses de retorn a on estaven i d’on no s’havien d’haver mogut mai. No sé, tanmateix si és una solució bona perquè quan una persona és gelosa pot veure coses estranyes en qualsevol moment i situació. La teva dona pot pensar que estem tan desesperats de veure’ns que fins i tot estem disposats a muntar una trobada de matrimonis per fer-ho possible.

-Sí, tens raó. Hi ha aquest risc, però és l’única manera de vèncer aquest inconvenient que injustament t’impossibilita de conèixer-me. Tot cas t’he de dir que ja li he deixat caure i la dona s’ha mostrat oberta a la trobada. Segurament que vol inspeccionar el terreny, no t’ho puc negar. Això et pot incomodar una mica, però has d’entendre que la dona m’estima molt i no em vol perdre. Aquest sentiment de la gelosia és incontrolable i hi ha qui el té més desenvolupat i qui menys. Ella és de les que se li desborda, ja ho saps.

-Bé, encara que sigui pel gran esforç que has posat per fer possible que ens coneguem personalment, no em puc negar. Si la teva dona em vol mirar amb lupa, que m’hi miri. Jo, per la meva part no tinc cap inconvenient de fer la trobada, però jo no portaré lupa, com tampoc ho farà el meu estimat Benet.

     I, finalment, la trobada es va realitzar. Què opineu? Va anar bé la cosa? Vàrem tenir escena de gelosia? Hi hagué tensions? Sorgiren problemes diversos? Vaig patir algun interrogatori? Millor aneu llegint i veureu com va començar i, sobretot i més important, com va acabar la trobada.

     La cita entre les parelles es va iniciar davant la porta d’un restaurant del centre de Barcelona. El primer que em va quedar clar és que si el Marcel queia a terra no seria perquè no l’aguantes ben agafat la seva dona. O queien els dos, o no queien! Pensava que no el deixaria anar ni per saludar-nos i fer-nos una abraçada de rigor i uns petons.  Estranyament el va deixar durant uns segons mentre fèiem la, tot i així, entranyable salutació. Em va alegrar molt de veure’l en persona i fins estic per dir que les cares de desconfiança de la seva dona mentre ell i jo creuàvem unes paraules amables em van passar per alt donada l’emoció de trobar-me l’amic cara a cara després dels problemes sorgits. Bé, em va passar només una mica per alt, com podeu comprovar de les meves paraules.

     Encara que sembli increïble, tenint en compte els precedents, el Marcel va poder menjar sense l’ajuda de la seva dona que, per cert, es va mantenir tot el dinar a un escàs pam del seu marit, tot i que la taula era per sis, com a mínim. Més d’un cop va rebre un suposadament accidental –i merescut!- cop de colze del seu marit en la dura tasca que el bon home tenia per davant a l’hora de tallar l’entrecot que tenia al plat.

     La parelleta, en una conversa iniciada per la Raquel, va fer una demostració d’amor mutu exagerat que no vàrem començar a aplaudir enfervoridament per respecte als altres comensals del local.

-El Marcel i jo som una parella molt feliç! Jo me l’estimo amb bogeria i ell a mi m’idolatra. No amor meu?

-I tant, estimada. Jo no seria ningú sense tu. Sóc un home tan afortunat de tenir-te!

-I jo també, sucret meu! Sóc la dona amb més sort del món i no et vull perdre mai. Com vàrem dir el dia del nostre casament, “fins que la mort ens separi” Oi que sí, amor meu?

-I tant, colometa meva!

     No, no estàvem al cinema mirant la meravellosa pel·lícula La Plaça del Diamant (basada en la gran obra literària de la Mercè Rodoreda),  malgrat que es referís a ella com a “Colometa”. Més aviat semblava que ens havíem caigut, per accident, dins de la trama d’una novel·la rosa barata. Quina exageració Déu meu! I el més graciós i lamentable era veure les cares que posava la dona, dirigides a mi, mentre anava afirmant el seu amor absolut i insubornable pel seu marit. Unes mirades que, convertides en paraules, podríem resumir en quelcom semblant a: “t’hi has fixat bé en com ens estimen?”. “Que no se t’acudeixi passar-te ni un pèl o defensaré el meu amor pel Marcel amb ungles i dents!” No em direu que no tenia gràcia la situació, per dir-ho amb bon humor!

     Parlant de dinars, està a punt d’arribar a casa l’home més meravellós del món. L’home amb el qual vull passar la resta de la meva vida. Sí, el bombonet més dolç de la safata. I de bombons hi últimament hi entenc, eh? Ha ha ha! És com un sucret... Crec que vaig a rentar-me les dents corrent. Tanta dolçor no pot ser bona!!! El proper dia us acabo d’explicar la trobada! Alguna anècdota més queda encara i sabreu com va acabar la cita a quatre. No us el perdeu! És el penúltim episodi del llibre. Sembla que va ser ahir que el vaig començar plena d’il·lusió amb les primeres frases del llibre quart. I mira si n’han passat de coses mentrestant! Si ho llegís en una novel·la pensaria que és tot inventat! O gairebé tot! De veritat!

Complete Clapton - Greatest Hits (Full Album)

CONSOL [4] 47. LA CONDICIÓ HUMANA (3.EL PERQUÈ DE LA RUPTURA) (© JMPP 2013)

[47]

LA CONDICIÓ HUMANA

(3.EL PERQUÈ DE LA RUPTURA)

     Reconec que avui, que aquests dies, estic passant uns moments complicats i que moralment no estic en la millor forma possible per encarar la segona part de l’embaràs.  L’episodi terrible del don Eusebio, la ruptura sentimental de la meva mare i el Manel més el final d’una bona amistat virtual pel sol fet d’intentar que deixés la pantalla de l’ordinador per una estoneta i es convertís en real, ha fet molt de forat en la meva moral. Massa matraca en poc temps! Per postres, aquest matí he estat xerrant una bona estona amb la meva mare. Bé, de fet la que ha parlat pràcticament tota l’estona ha estat ella. S’ha desfogat amb mi després d’uns dies molt difícils per a ella. No puc dir que hagi sortit reforçada moralment de la trobada, precisament!

-Encara no n’he parlat amb ningú de com va anar tot, però sincerament necessito que algú m’escolti, filla. Ho he volgut passar tota sola, però no puc més. Aquell poca vergonya m’enganyava amb una dependenta d’una cotilleria del centre de Barcelona. I ho vaig veure amb els meus propis ulls. Com ho sents!

-Oh mare! Devies quedar desfeta davant la imatge...

-Sí filla, una imatge que no em podia creure. Resulta que vaig anar de botigues per si trobava un banyador per banyar-me a la piscina nova que han posat al barri. Diuen que a la gent gran els va bé nadar. Doncs mira per on, buscant i rebuscant algun estampat que m’agradés vaig anar a parar a aquesta cotilleria que en l’aparador anunciaven rebaixes en els banyadors. La veritat és que la botiga estava bastant deixada, amb poca llum i no massa gènere exposat. Ara ho entenc! La dependenta tenia massa feina a la rebotiga com per preocupar-se de tenir la tenda en condicions.

-Ja m’ho veig a venir!

-Doncs sí! Vaig entrar a la tenda sense fer massa soroll. Ja em coneixes! I després d’esperar sense fortuna vaig treure el cap per una escletxa de la porta que separa la tenda del magatzem. El que vaig veure em va deixar en estat de xoc, ho reconec. Estava el Manel, darrere de la dependenta mig despullada i descordant-li amb passió els sostenidors. Et sembla això normal?

-No, mare! Em sembla que indignant!

-Clar, quan vaig veure això vaig deixar anar un crit terrible que els va alertar de la meva presència allà. La dependenta, amb tota la barra em va dir que la dispensés i que sortiria immediatament després d’acabar de provar un gènere nou que li havia portat el representant.

-Quina cara més dura, mare!

-I parlant de cares dures, el Manel es va quedar blanc i sense paraules. Bé, sí, va dir el que se sol dir en aquests casos.

-No fotis que va dir que “no era el que semblava”. La veritat és que n’hi havia per matar-los i rematar-los!

-Sort que no anava armada, filla meva. T’ho dic amb el cor a la mà. Podia haver comès un autèntic disbarat que a hores d’ara estaria lamentant profundament. M’estic fent a la idea que l’he perdut per sempre, tot i que em costa un munt. Però com tu comprendràs jo no podia seguir amb aquesta relació. Si el Manel es vol dedicar a provar el gènere amb les clientes que ho faci tant com vulgui, però que amb mi no  compti per a fer de comparsa.

-I ell, quina explicació li dóna a la seva actitud aparentment deplorable?

-No ho sé ni m’importa! Amb una barra impressionant deia que només estaven provant el gènere i que és habitual que les clientes es vulguin assegurar que són bones peces i confortables. I jo em pregunto si no se’l poden provar soletes. Necessiten de l’assistència d’un home? N’hi ha per llogar-hi cadires. Em pregunto fins a on pot arribar el seu cinisme? Si arribo a tardar uns segons més els hauria trobat provant calcetes, la seva roba interior preferida. No en tinc cap dubte! Almenys em vaig estalviar l’espectacle de coses pitjors per als meus ulls de dona traïda.

-Tot plegat és molt lamentable, mama! Si et busques un altre home que sigui representant de corbates...

-Ha ha ha! Això mateix! Ara m’has fet riure. No sé quants dies feia que no reia! Gràcies filla!

     He trobat una mama que malgrat el dolor està molt sencera. Una dona de la seva edat ja n’ha viscut de tots colors i, malgrat que té el cor trencat, està surant poquet a poquet com pot. Realment l’ha reconfortat molt poder parlar amb mi. Ella mateixa m’ho ha dit i m’ha fet sentir feliç per poder-la ajudar. Afortunadament em té molt a prop. I, com sabeu, no és el mateix tenir una conversa sobre temes essencials cara a cara que a través del fred fil telefònic.

     Aquesta mateixa tarda, com si d’una enquesta judicial es tractés, he tingut la versió de l’altra part. No és que m’hagi dedicat a buscar-la per contrastar les opinions, cosa que sempre s’ha de fer abans d’emetre un veredicte, sinó que la part “querellada” per dir-ho en termes judicials, s’ha presentat a la nostra casa de Mataró per donar-me a conèixer la seva versió i els seus sentiments a propòsit de la traumàtica ruptura de la parella.

-Tot ha estat un gran i terrible malentès, Consol! Jo de cap manera pretenia posar la mà sobre aquella clienta. Jo respecto molt a les senyores, i si són les que em donen de menjar encara més. Només tinc ulls per la teva mare. Però ara ha tallat totes les vies de comunicació entre nosaltres i jo ja no sé com poder-li fer entendre que s’ha imaginat coses que no són de cap manera.

-Però et va veure descordant-li els sostenidors a la dependenta. Que no s’ho podia fer soleta? Ja deu ser grandeta, no? Jo no necessito que ningú m’ajudi. Em sembla que tot plegat són excuses de mal pagador, si em permets que t’ho digui!

-No, és la pura veritat. Jo estava esperant a la botiga que s’acabés de provar la peça de mostra i em va cridar perquè no s’aclaria amb la tanca. Just llavors va arribar la teva mare i ens va trobar en una situació que realment considero que pot induir a pensar molt malament. No culpo a la teva mare de la decisió que ha pres, però simplement voldria que obrís ponts de diàleg i que em deixés explicar-li el que t’acabo d’explicar a tu. Per això he vingut. Tinc un gran buit al cor des del dia en què es va trencar la nostra bonica relació. Jo estimo molt a la teva mare i ho estic passant també molt malament.

-Bé. Parlaré amb ella i li faré saber el que m’acabes d’explicar. Que decideixi ella si vol parlar amb tu sobre el tema. Jo no puc fer res més com a simple intermediària. Jo prefereixo no valorar la teva versió dels lamentables fets. Que ho faci ella.

-Gràcies Consol! Tant de bo aconsegueixis que m’escolti. No demano res més ara mateix. Que senti les meves raons. És la pura veritat i vull treure-li del cap la falsa idea que jo vaig per les botigues aprofitant-me de les clientes. És un gènere realment delicat de vendre, sobretot perquè sóc un home que es passa el dia tractant amb dones sobre peces íntimes. Això ho ha de comprendre.

     No us negaré que el talant i les paraules d’aquell home m’han sembrat dubtes sobre la veracitat de la teoria de la meva mare. No sembla descabellat pensar que pot ser cert. Però jo, com li he dit al Manel, no puc anar més enllà d’informar la mama i ho he fet tant bon punt aquella trista figura ha abandonat la casa. Sí, se’l veu enfonsat. Certament se la deu estimar molt perquè està fent un gran esforç per comunicar-se amb ella i arreglar les coses fent valdre la seva versió com a bona. Però és santa realment? Qui ho sap! Veurem que decideix la meva mare. Ara la pilota està al seu teulat. Veurem si la recull i li ho torna al Manel o la llença al cubell de les escombraries. Conec molt bé a la meva mare i us puc dir que és capaç de tot, encara que és molt tossuda. Manuel, en aquest aspecte, ho té cru.

Laura Pausini - AVO Session Live In Basel (2011)

CONSOL [4] 46. LA CONDICIÓ HUMANA (2.DISCRIMINACIÓ PER RAÓ DE SEXE) (© JMPP 2013)

[46]

LA CONDICIÓ HUMANA

(2. DISCRIMINACIÓ PER RAÓ DE SEXE)

     Us ha passat mai a la vostra vida de no poder veure una persona considerada amiga pel sol fet que és del sexe contrari? Millor que no us passi perquè és d’allò més desagradable. Em semblava que això, en ple segle XXI, en una societat creguda oberta i democràtica era difícil de veure, però aquests dies he descobert que una barbaritat així, que va en contra de qualsevol constitució democràtica i de qualsevol raonament igualitari, passa més sovint del que em pensava. De fet, ho he tastat en les pròpies carns i m’ha sabut un greu enorme. Però jo no m’he callat, eh! I ja sabeu què passa quan dins d’una amistat, o fora d’ella, dones a conèixer obertament el que opines, per molt educadament i respectuosament que ho diguis. Sí, en la majoria dels casos perds l’amistat, o queda molt debilitada, i et quedes amb cara de babau pensant que la víctima acaba essent vista, paradoxalment, com el botxí d’aquella relació.

     Dins de les moltes coneixences d’ambdós sexes que tinc a XOXXIAL, n’hi ha una que considerava especial pel fet que aquella persona (I fixeu-vos que dic “persona”, no home, ni dona.) fins ara m’havia tractat amb molta correcció i s’havia mostrat molt amatent amb mi. També jo l’he tractada de forma especial i he tingut llargues converses que han estat molt enriquidores, a part de compartir agradables estones amb bona música, belles imatges i escrits poètics. Doncs bé, aquesta persona viu a Barcelona i vaig creure oportú de demanar-li de conèixer-nos personalment ja que, al viure a prop i visitar sovint la capital, m’era realment molt més senzill que quan vivia a 550 quilòmetres. Doncs bé, la seva resposta va ser absolutament sorprenent i fins diria que delirant.

-Ja em perdonaràs, Consol, però la meva dona no veu bé que ens veiem.

-Com? Ho he llegit bé?

-És molt gelosa i pensa si hi ha alguna intenció estranya en l’interès que tens per conèixer-me. Jo sé que tu tens la teva parella, que l’estimes molt i que no busques res més que saludar-me i xerrar una estona, però ella és molt desconfiada...

-Perdona, Marcel, però el que m’acabes de dir no m’entra al cap! M’estàs dient que pel sol fet de ser una dona i tu un home tinc vedat el pas a conèixer-te personalment perquè la teva dona pressuposa que jo he perdut el cul per tu?

-Bé, potser sí que és això

-¡Vaja home! No te n’adones que m’esteu discriminant per raó de sexe? Això és absolutament intolerable! Tu no pots permetre aquesta actitud de cap manera! Et té en un puny i fa de tu el que vol. Realment tenia un altre concepte de tu. Creia que tenies més personalitat. Si sempre que la teva dona posa mala cara per alguna cosa que tu decideixes de fer lliurement i sense perjudicar ningú et baixes els pantalons acabaràs agafant una pulmonia perquè ja no te’ls pujaràs mai més.

-No m’agrada el que em dius! La meva dona no em fa anar com un ninot, com sembla que insinues. Simplement que no vull incomodar-la i, per tant, sento dir-te que no podrem veure’ns ni ara ni mai.

-Bé, bé! Intentarem seguir amb la amistat en la xarxa i intentaré oblidar que m’heu discriminat d’aquesta manera, tot i que ja et puc avançar que no sé si ho aconseguiré. Hi ha coses que són molt difícils de digerir, i aquesta apunta a indigestió i de les grosses. Tu creus que una bona amistat pot coixejar d’aquesta manera? Pot considerar-se amistat una relació entre dues persones que s’auto-impedeixen de veure’s perquè un tercer pateix un deliri de susceptibilitat i de sospita? Permetem que et digui que això no és una amistat. No pot haver-hi desconfiança entre dos amics. I de forma directa, o induïda per la teva dona, m’estàs demostrant una gran desconfiança que sincerament m’ofèn profundament. Anem a prendre’ns un temps de reflexió sobre la situació que està tacant greument el que era una amistat brillant, divertida, il·lusionant i fins enriquidora. Simplement estic decebuda. Espero que ho entenguis, Marcel.

Sí, efectivament, aquesta inesperada resposta del Marcel no se m’ha posat bé, però he intentat superar-ho pensant en els bons, magnífics moments que hem gaudit a XOXXIAL. També us dic que l’amistat s’ha vist durament perjudicada i que a hores d’ara està en stand by. L’amistat de debò és un “ésser” fràgil que s’ha de cuidar amb màxima atenció  i dedicació. La meva amistat amb el Marcel ha rebut una destralada de la qual difícilment sobreviurà. Em quedaré, com deia, amb el record dels magnífics moments viscuts junts. És la meva filosofia de vida. Ja he tingut massa moments dolents, molt més negatius que això que us he explicat, com per deixar-me atabalar per anècdotes com aquesta. Bé, potser no és una anècdota que et discriminin per raó de sexe, raça o de creença religiosa. No us sembla?

     Avui no us he parlat de la meva mare i del seu trencament amb el Manel perquè no hi ha novetats. Demà vaig a veure-la de nou i intentaré esbrinar, amb delicadesa, com va anar tot això de la ruptura amb l’home que gasta tanga... femení. Ja us ho explicaré! És que això de les relacions humanes és molt complicat, amigues! Potser ja un n’havíeu adonat! 

Cher - Closer to the Truth (Deluxe Version) (Full Length Album)

CONSOL [4] 45. LA CONDICIÓ HUMANA (1. INFIDELITAT I RUPTURA) (© JMPP 2013)

[45]

LA CONDICIÓ HUMANA

(1. INFIDELITAT I RUPTURA)

     Ho parlava amb una amiga mallorquina del XOXXIAL ara fa una estona. Sembla com si en aquest món l’estat natural de les coses sigui el caos. Ens passem la vida esforçant-nos per vèncer el desordre, però quan gires l’esquena tot torna a la seva “caòtica normalitat”. És com adreçar una molla. Quan creus que la tens a la teva mercè te n’adones que en realitat tornarà a la posició inicial en el moment que no puguis mantenir més la tensió. Per què us he deixat anar aquestes obvietats en iniciar l’episodi? Bé, no sé si està massa ben trobat el paral·lelisme però volia servir d’introducció a l’escabrós tema que tractarem avui i que no és cap altre que la suposada i presumpta infidelitat del Manel. L’ordre de la seva relació amb la meva mare, basada en la confiança mútua s’ha subvertit greument i el caos –de la mà d’un home i de les debilitats inherents a la seva condició– ha arruïnat finalment el que era una parella que semblava ben avinguda i que havia revifat la meva mare i la mantenia il·lusionada com una nena de 15 anys. Està clar que quan entregues el teu cor a una persona és possible que no el sàpiga tractar i fins el malmeti. És aquest el cas que ens ocupa? Millor ho jutgeu vosaltres mateixes a partir de la conversa que he tingut aquest matí amb la meva mare i suposada víctima de la infidelitat de la seva “jove” parella.

     La mama m’ha rebut a casa seva amb una cara de pomes agres que li arribava als peus. Com jo mateixa, no havia dormit en tota la nit. Per ella es tracta d’un drama de consideració perquè havia dipositat tota la seva confiança en el seu estimat. És assenyat confiar al cent per cent en un home? I en una dona? Ho hauria de ser, però hi ha una cosa de la qual no podem fugir de cap manera. La nostra condició humana ens pot portar a cometre autèntiques barbaritats en qualsevol moment, tot i que hi ha qui hi és més propens o, potser millor, hi ha moments de les nostres vides en què, sense pretendre-ho, som més a prop de l’abisme, que en altres. Jo mateixa confesso que he tingut instants de debilitat davant la figura d’homes que m’han encisat tot i estar casada. Si m’heu seguit recordareu el cas, per exemple del madrileny Isidro a la Manga del Mar Menor. No va acabar en res perquè les circumstàncies em van ajudar a fugir del perill, però i si la petitona Carla no s’hagués posat malalta? No em fa res reconèixer la meva debilitat. Tots podem tenir-la. També els que es presenten com a insubornables i amb una voluntat pètria. I ara ja no parlo només de situacions on intervé l’instint sexual de les persones.

-Filla meva estimada, estic desfeta! Ara mateix voldria morir-me. Crec que tot el que havia de fer en aquest món ja està fet. Crec que l’època de les alegries i la felicitat ja ha quedat enrere. Sento un buit tan gran en el cor! L’home que més estimava m’ha estat enganyant vilment. Una traïció que no li puc perdonar de cap manera. Què ha estat de les seves promeses d’amor etern? Quin significat tenen ara les seves lloances sense fi de la meva persona? On són les seves paraules entregades a fer-me creure que no havia estimat mai a ningú com a mi? I quan deia que jo era única i meravellosa, per què tanta mentida si mentrestant en la rebotiga d’una bruta cotilleria se’n burlava de mi en braços d’una dona que podria ser la seva filla? Per què tanta vilesa darrere d’una façana de grandiositat humana?

-Mama, ho sento molt! De debò! Em posa molt trista sentir-te i veure’t així. Potser no tens el Manel, però em tens a mi i a tota la família que t’estimem amb bogeria. ¡Ets meravellosa mama!

-Gràcies filla, però havia dipositat tanta il·lusió en aquesta relació. Eren tants anys de solitud! Amb ell havia arribat l’alegria al meu cor. Amb ell tenia sentit llevar-se cada matí i viure intensament cada instant, tot i sabent que la meva vida s’acaba. Sóc una dona vella, Consol! Volia acabar els meus dies tornant a sentir les sensacions meravelloses que ens proporciona l’amor. Però ara tot s’ha acabat. Sí, tinc la vostra valuosa estimació i la vostra comprensió, però l’amor d’una parella és una altra cosa. Tu tens el teu estimat al teu costat i tindràs una filla meravellosa, però les llargues jornades de solitud a casa se’m feien eternes. Sentir-se estimada per un home no és comparable a cap altre cosa en la vida. Des de la mort del teu pare havia estat tan sola, filla meva... Tu per terres d’Alacant i el teu germà a l’estranger i jo, dia a dia, enfrontant-me al record d’un passat feliç que creia que mai no tornaria. Llavors va arribar el Manel a la meva vida. De cop tot va agafar un color diferent i l’alegria va inundar el meu cor. Però s’ha acabat! Per a mi, és mort!  Que descansi en pau en braços de la seva fulana barata!

-No sé què dir-te per treure’t l’amargor del cor, mama. Sentir-te parlar així és molt dolorós. Pensa que passarà el temps i...

-a la tomba, que és on estaré més bé!

-Collons mama! Ara ja m’estic començant a emprenyar! Aixeca aquest ànim dona! Hi ha moltes coses en la vida per les quals val la pena viure i no tenen dues potes i porten pantalons! Vine amb mi. Sortim d’aquesta casa! Anem a passejar pel carrer. No necessites pas comprar roba? O sabates? Anem a oblidar-nos dels homes i de la seva imperfecció congènita que tant de mal ens provoca!

-Caram filla! Havies d’haver estudiat per psicòloga... o potser muntar una botiga de roba i complements!

-Estem les dues juntes. He tornat de l’exili alacantí per quedar-me i estic al teu costat. T’estimo molt i no et vull veure enfonsada ni per un home ni per regiment. Ara mateix em faràs cas, et posaràs ben guapa i sortirem d’aquesta casa plena d’aire viciat per descobrir el món que ens espera allà fora. Un món nou que mai hem vist...

-Filla! Que estem a Barcelona! Ja me la conec de pam a pam!

-No, mama! Vine amb mi i veuràs com queda molt per descobrir i per gaudir.

-Definitivament ets una filla meravellosa, estimada Consol. Sí, vindré i parlarem de tot, menys d’homes, sobretot si es diuen Manel i usen tanga! Ha ha ha!

-Així m’agrada mama, fot-li una bona dosi d’humor a la qüestió! Ha ha ha! Usa tanga?

-Sí, per aprofitar les mostres de roba íntima femenina que no ven.

-Ja em semblava que no era massa normal! Ha ha ha!

-Ja t’ho dic jo: no! Ha ha ha!

     I efectivament, l’he poguda fer sortir de casa i hem socarrimat les targetes de crèdit al Portal de l’Àngel, de botiga en botiga. La mama ha tingut una millora circumstancial del coratge amb que enfronta aquest mal moment, sens dubte, però quan ha tornat a trepitjar la casa les ombres de la tristesa han tornat a prendre-li l’ànim i hem perdut el que havíem guanyat. No m’he atrevit a preguntar-li la pel·lícula dels fets que han portat a la ruptura de la parella per una flagrant, sembla ser, infidelitat. Quan la vegi més recuperada li ho preguntaré, si no se m’avança ella. La veritat és que em crema la curiositat, però no vull forçar les coses i portar la dona a enfonsar-se més en un pou del qual, malgrat l’esforç d’ella mateixa i el meu, encara no ha aconseguit de treure ni el cap.  Seguirem al seu costat fins que remunti el vol, que ho farà. És clar!

R.E.M. Around The Sun (Full Album)

CONSOL [4] 44. L’HABITACIÓ DE LA FILLA (AFEGIT: SOTRAC SENTIMENTAL A LA MATINADA) (© JMPP 2013)

[44]

L’HABITACIÓ DE LA FILLA

(AFEGIT: SOTRAC SENTIMENTAL A LA MATINADA)

     Queden cinc mesos, aproximadament, per al naixement de la petita Ariadna. Hi ha temps de sobres per  tenir-ho tot a punt, però ara que sabem ja el sexe de la criatura no vull perdre temps i posar-me mans a l’obra. Volem que no li falti de res quan arribi. Coneixent el seu pare i, sobretot coneixent-me a mi, ja us ben asseguro que estarà tot preparat fins el darrer detall. És tanta la il·lusió que tenim! Avui mateix he anat a mirar mobles per a l’habitació que li volem preparar. És petita, comparada amb les altres, però està molt a prop de la nostra. La idea és que en la primera època tinguem el bressol mb nosaltres per si m’he d’aixecar a donar-li el pit durant la nit. Almenys la meva intenció és que prengui la meva llet, com van fer la Carla i el Joan. No tinc cap dubte que és el millor per a ella. És un sacrifici gran per a la mare, sobretot en els primers temps perquè els pits poden ferir-se o adolorir-se, com em va passar sobretot amb la Carla, però jo vull el millor per l’Ariadneta. El sacrifici d’una mare sempre val la pena,  malgrat que hi hagi moments que et sents incompresa pels mateixos fills. I ho diu una dona que ha renunciat a moltes coses durant anys  pels seus fills i pel seu marit. Si heu llegit aquests escrits ho sabeu molt bé.

     Per a la missió d’anar de tenda de mobles en tenda de mobles he comptat amb la inestimable ajuda de la meva mare. Potser us pensareu que pel fet d’anar amb ella hauré tingut algun problema donada la nostra diferència d’edat i, per tant, de gustos. Doncs bé, potser sí, però contràriament al que podria semblar, ella apostava per mobles moderns i fins una mica extremats i jo em decantava per un mobiliari més clàssic. També ha estat una oportunitat d’or per xerrar tranquil·lament sobre les nostres vides  en aquest moment tan important per a les dues. Ella amb el seu Manelet, que la tracta com una reina, segons m’ha tornat a dir avui, i jo amb el meu Benet, que no es queda tampoc curt amb mi, i l’esperança d’un demà molt feliç, alhora que sacrificat, de la maneta de la filla que porto a les entranyes.

     Després d’encarregar uns mobles ni massa clàssics ni massa moderns, però amb un toc infantil claríssim, com es correspon al cas, vàrem acabar la trobada anant a dinar juntetes al Port de Mataró. Un moment molt entranyable que hem paladejat intensament les dues, i no parlo només del magnífic rap a la planxa, que també.

-M’ha fet una il·lusió especial que sigui una nena, estimada! Bé, si hagués estat un nen, tan contenta, eh! Ja saps el que es diu en aquestes ocasions i que no repetiré!

-Sí, no cal, iaia!

-Ha ha ha! Qui m’havia de dir que tornaria a ser àvia? Fins i tot em fa rejovenir una mica, si vols que et digui la veritat. Ara que ja havia passat a la condició de besàvia amb el Pep i l’Eva, tornar a ser la iaia d’una filla teva em transporta a les èpoques glorioses en què esperaves la Carla i el pobret Joan.

-Sí, foren unes èpoques inoblidables. Ara estic recuperant sensacions perdudes que pensava que formaven ja part de la meva història i que no tornarien. És màgic sentir que dins teu s’està formant una vida, alhora que et crea una gran responsabilitat. Les dones som molt afortunades en això, tot i que també sabem que no és gratis. A partir del moment que surten al món els nostres fills estan exposats a un atzar que ens pot arribar a fer sentir molt desgraciades...

-Calla, calla! Ara no és moment de cridar el mal temps. Viu amb intensitat aquest moment que és únic i irrepetible.

-Sí, irrepetible sí que ho és. No crec que mai més em torni a trobar en aquesta situació que m’ha arribat en el temps de descompte i estic aprofitant cada instant amb delectació. I menjo molts bombons! Ha ha ha!

-Ha ha ha! ¡Fas molt bé! Ja m'agradaria a mi...

-Què t'agradaria, mare?

-Les dues coses! Ha ha ha! Però no sé si el Manelet estaria per la labor de tenir un fill... Això dels bombons sembla més fàcil! Ha ha ha!

-Tu embarassada? Però mama, què t'has tornat boja?

-Doncs no fa massa una dona ben gran va tenir un fill...

-Quina barbaritat! Això és una autèntica bogeria, sobretot de cara a la pobra criatura. No tindrà un mare, tindrà una iaia directament.

-Sí, millor em dedico a gaudir de la vida amb el Manelet. Això dels fills lliga molt i jo el que vull és bona marxa i et ben asseguro que aquell jovenet me la dóna i molt! Els bolquers, els biberons i les nits sense dormir per a vosaltres els joves... Els avis ja no tenim prou gasolina per a aguantar segons quines coses. Nosaltres a gaudir dels néts amb compta gotes, eh! Massa dosi de néts pot ser perjudicial per a la salut. Ha ha ha!

-Ha ha ha! Ets genial, mama!

    He de cuidar molt d’aquesta dona, dins de les meves possibilitats, perquè em duri molts anys. Me l’estimo amb bogeria. M’ha donat tant en aquesta vida sense demanar-me res a canvi. Què grans són les mares! Bé, potser no totes, però la meva és única!

     [Deixeu-me afegir, en aquestes hores d’insomni en mig de la matinada, unes paraules molt neguitejades en aquest episodi que havia tancat amb alegria aquesta tarda. I és que acabo de parlar amb la meva mare per telèfon. Ens ha despertat quan feia poc que dormíem. La veritat és que el meu cor s’ha posat a cent per hora quan l’he sentida. No m’esperava res de bo, sincerament. Afortunadament no m’ha comunicat cap desgràcia irreparable, tot i que estava molt excitada i necessitava que algú l’escoltés. El que m’ha fet conèixer m’ha desagradat profundament perquè per a ella significa un daltabaix sentimental molt profund, si es confirmen les seves temences. I és que entre plors i paraules entretallades m’ha dit que posseeix clars indicis que el Manel té una amant. Terrible novetat que m’ha deixat molt tocada, sobretot perquè avui mateix havíem compartit una jornada festiva en què ambdues hem tret pit, un cop més, parlant dels nostres homes excepcionals. Potser no hauríem de fer-ho amb tanta alegria. Al cap i a la fi son persones i, com a tals, susceptibles de cometre errors inoportuns i molt dolorosos per a terceres persones, no s’ha d’oblidar mai això! Me’n vaig a intentar de dormir. Escriure em relaxa, però ara mateix sento molta pena per la mama. No ho puc evitar! Demà aniré a veure-la i a parlar amb ella. Veurem què ha passat exactament, però la cosa no pinta massa bé, la veritat. Sembla que al final el mostrari de roba interior femenina se li n’ha anat de les mans. Pobreta mama! Me l’he de cuidar molt. Us ho deia aquesta tarda i ara, desgraciadament, pren més sentit que mai.] 

Gary Moore Live Blues Ballads And Blues 2002